marginàlies

No deveu haver vist un original que misteriosament ha desaparegut dels meus equipaments informàtics? L’ordinador portàtil amb qui convivia darrerament ja havia sobrepassat la data programada per a la seva apagada definitiva -talment un satèl·lit que ha complert la seva feina- i no va quedar més remei que canviar-lo per un altre. Vaig fer curosament el trasllat de programari i arxius, i estava convençut que la transferència s’havia fet bé i completament, però a l’hora d’anar a cercar aquest original no l’he trobat per enlloc. S’ha esfumat; ha fugit. M’he enrabiat, sí, i he renegat com deien que feien els carreters.

Podria dir-vos el seu títol, com són els personatges, què nomen, quina fila fan, com us podrien escometre cas que us topàssiu amb algun d’ells, però no crec que res d’això passi. Si han decidit fugir cansats d’estar engabiats, de fer part del que no pesa ni té  temps assignat, no aniran a trobar-se amb ningú: s’esplaiaran anant de penya en penya fins a convertir-se en feristeles de bosc i bé que faran.

Pensant-hi bé, m’agradaria que ocupassin qualsevol de les coves que vigilen la vila i es transformassin en ratapinyades, l’animal que me té el cor robat. O en un dels cucs que se senten vulnerats quan aixeques una pedra de la garriga.

Podria recuperar el temps que vaig dedicar a aquest original desintegrat -que és el pes que m’ha deixat la seva pèrdua- anant al bosc de devora per sentir què diu, quina olor nova m’ofereix, quina expressió em rescata de l’oblit…

Si ha decidit desaparèixer, l’original, vol dir que no tenia el tremp necessari per resistir una lectura primmirada.