marginàlies

Es condorm la solitud en veure la milana retallada en la nuvolada blanca que ho contempla tot des d’un esteticisme monacal. Que calli tothom, que l’aire està a punt d’encendre’s i no ens deixa sentir el toc de replec. Que deixin de bramar les bugaderes i les agències de notícies, que, si no, les partícules que cerquen la malvestat, de la fatuïtat dels mots en faran aeròlits i ens derruiran les maixelles. El cel ja no sap de quin color ha de tenyir les aurores per cridar la misericòrdia. Des que no besam el pa abans de llançar-lo, tot és un fot qui fot i viva el rei.

L’escriptura no sap de lletra que no sigui de batalla i no fa gens de cas a aquesta boirina de migranya que ens embroma la voluntat de revolta. Ai d’aquell que no tiri dret i vulgui anar a la mata! Volen els trinxets i les plomes de les ales dels que ja no hi són. I a dos pams d’en terra, remolins de per riure aixequen els faldons dels escrits sense ventre ni moca i de les ordinacions redactades expressament  per emmanillar el discórrer lliure del pensament. Des que llançam el pa sense besar-lo prèviament,  anam magres de peix i de vocabulari.