marginàlies

Hi ha silencis simfònics que t’omplen els panorames de galàxies i et fan fer tombs per les zones més abissals de les mars menys domesticades on el so es fa nutrient i espurnes per definir colors mai vists.

Silencis doctorals com els del meu preceptor menor quan fa la migdiada. Observant-lo, t’adones que no deixa un sol instant de crear i afaiçonar planetes verds i grocs mentre dorm; que és durant aquesta quietud absoluta que dona forma a l’únic món habitable i sostenible, sense fantasmes ni monstres, en els que l’alenada no es dona mai per sabuda, sinó que es fa a consciència, sense presses ni horitzons que prologuin fronteres i sostres.

Cap com ells, com els meus preceptors, per fer la vida.