marginàlies

L’OTAN demana molts més diners i més soldats per defensar els seus estats membres tot apuntant que Rússia és una amenaça per a la seguretat de la ciutadania representada en aquest club militar occidental. No sé qui va dir que si vols la pau, prepara’t per a la guerra. No sé i tot si algú important la va dir, a la frase; el que és evident és que la manera de fer d’aquesta organització militar ve a dir això. I també ve a dir que el nostre benestar –la pau com l’entenem els occidentals- té un cost i no barat, precisament; que si vols pau, paga, arma’t, sobretot, i calla, també sobretot.

És cert que aquest afer és terreny abonat per a la demagògia i els populismes; també ho és, cert, que la guerra és una amenaça constant i que en qualsevol moment en pot esclatar qualcuna ben a la vora. Ara mateix la d’Ucraïna especialment –n’hi ha moltes més, per desgràcia!- ens posa a tots els europeus, per proximitat, els pèls de punta i la pell de gallina. Això no obstant, ningú no podrà negar que l’augment de soldats i d’armes a una part significativa del món, sigui la millor manera d’assegurar la pau. No es pot negar que treballar per la pau, això vol dir escurçar al màxim les diferències en el globus terraqüi, atendre les necessitats més elementals de tota la humanitat i estendre arreu del món els drets humans i la igualat d’oportunitats a nivell global, no sigui molt més preventiu de la guerra que no engreixar encara més la maquinària de l’OTAN.

De guerres n’hi ha de moltes menes: fredes, híbrides, locals o mundials; de pau només n’hi ha una i és comuna a tot el món. De cap guerra no se n’ha après cap lliçó; de la pau, en canvi, s’aprenen totes.