marginàlies

No sona cap lira ni cap incendi aclapara altiveses, pensa l’estudiant de filologia que prepara l’examen de poesia. “Mon cors mig mort deu ser vianda ·ls cans, / mon cor partit entre corps e milans…”, li diu Ausiàs March quan la jove aixeca el cap dels llibres i apunts per descansar la vista. El matí ha brusquejat, però l’horabaixa és clar i moderadament fresc dins les cases. Demà entrarà la primavera i dins l’ascensor ja tindrem tema de conversa, remuga la padrina mentre va a l’excusat, xano-xano. Era necessària, la destrucció de Gomorra?, es demana el personatge d’una novel·la que llegeix amb pocs miraments l’home que seu al balancí, rere la finestra balconera de cortines blanques. Llegir no cansa mai però hi ha lectures avorridores, li recorda la dona, estirada al sofà. És clar, li replica ell amb un somrís trapella mentre s’aixeca per anar a fer cafè. Els diumenges sense el cafè de les cinc –mitja hora amunt, mitja hora avall- no serien diumenges; no hi tindrien el color, del setè dia. La padrina ha retornat de l’excusat i demana a la seva néta estudiant de filologia si sap què vol dir sant Joan, l’evangelista, quan, en veure Jesús, el Crist, sant Joan, el Baptista, digué a la multitud que el seguia: “Mirau l’anyell de Déu, que pren damunt ell el pecat del món”. A la padrina sempre li ha intrigat això del be referit al Bon Jesús, i a l’evangeli d’avui ho ha tornat a sentir. Té res a veure, això, amb el be de sant Joan de Ciutadella, filla meva, tu que ho saps tot? No padrina, no en sé res, li respon. Hi pensarà en “caragol”  d’enguany, que no es pensa perdre. Fa el rogall, la cafetera, i segueix dient Ausiàs: “Dormint, vetlant, yo tinch la fantasia / en contemplar qui am, qui és, què vol.”