marginàlies

Fa tres anys i nou dies que morí el poeta dels Carants, Bartomeu Fiol, i tanmateix segueix rellegint, refent i perfent canonades de llum per a dies d’argent viu o de cobalt; grisos, encapotats pel tedi la mandra o la insolència.
Rellegir els textos de Fiol amb la ment gens beneita és com relligar amb vencisos permanents les garbes de saber que calen per no deambular ni gambirotejar; per fugir de la guia dels babaus contrafets de paraula, de gest i de fet.
Els solcs dels seus vaixells de test (però, Senyor, els meus vaixells són de test) i de text, equipats o noliejats des de la tossuda i dilatada indagació, segueixen esperitant o angulant pedres i macs de tota mena.
Per això, la seva Verídica constatació no acaba de ser vera de tot. Diu Fiol: Varen parir-te sangonós com a lector i moriràs com a lector. A l’entremig, el que puguis haver fet com a escriptor, escrivà o escrivent, són meres anècdotes mig esvaïdes, sense cap grapa en la memòria de ningú. I n’hi ha un bon grapat que de la seva feinota feixuga amb la poesia n’han fet aixartells per mirar d’anar nets.