marginàlies

Contempla la lluna de Nissan i pensa en la mort. Sempre hi ha pensat molt, en la mort; cada dia uns instants, com els contemplatius. Si hi pensa, creu infantilment que en retarda l’arribada. És, en ell, una pràctica vella: la nit anterior a la primera comunió, d’amagat de sa mare, dormí amb uns calcetins blancs esclarissats per si de cas moria. I mans plegades sobre el pit, com és preceptiu. I recorda que no patia gens, mastegant imatges fúnebres estirat al llit. Encara no s’explica per què relacionà la mort amb uns calcetins blancs.

Per ventura era la deixa de la seva cosina Teresa, morta feia poc més d’un any. Abans de lliurar l’ànima a Déu, com deia mossèn Llorenç, i agonitzant, combregà, la cosina. Té el cel ben guanyat, aquesta criatura, deia el desconsolat mossèn, amb llàgrimes com el puny. Els capellans no ploraven ni en els funerals dels seus pares, que presidien ells, és clar, però mossèn Llorenç no pogué resistir l’ardor de ràbia en veure patir per no-res na Teresa.

Cinc anys, tenia la seva cosina, en morir, de leucèmia sabé anys a venir, i el seu bagul blanc era un mena de joguina entre plors desconsolats i infants espantats. Ara sí que s’inquieta, quan para esment en la mort, però tot d’una el conhorta fer comptes que podrà morir-se voltat de certs elements, entre els quals no hi pot faltar Bach. Per més precisar, l’ària de la seva Passió segons sant Mateu que fa: “Erbarme dich, / Nein Gott, um meiner Zähren willen! / Schaue hier, / Herz und Auge weint vor dir / Bitterlich”. I millor, encara, si la sent cantada per Hertha Töpper. Se’n fa trons que el tractin de tou,  volent aquest ajut per ben morir. O de xaró passat d’aigua beneïda.

Per ell, déu és Bach, que millorà els evangelis tot posant-los música. En el fons, a pesar de la seva descreença gens combativa, li agradaria tenir el valor, en el darrer alè, de dir, també, teniu pietat de mi, qui sigueu –Senyor, Senyora, Vós o ningú-; mirau el meu plor amarg; mirau com ploren el meu cor i els meus ulls amargament perquè deixen de ser el que sempre han volgut ser: un sospir perdurable. La lluna de Nissan el crida, estant sol a casa. I puja al terrat per veure-la millor. Són uns trenta metres de caiguda lliure. Els mira bé, car no té vertigen. Una eternitat, la caiguda, però amb Bach a la mollera, un alè. Sempre hi serà a temps.