marginàlies

El meu preceptor major fa cinc anys, avui, plens de saviesa i transparència. S’ha aixecat amb més cara de son que mai, però satisfet de veure que entre les galetes que mulla cada dia amb la llet hi havia un nombre cinc vermell de cera que li indicava que, per ell, avui és un dia feiner diferent. No variarà dels altres però seran moltes les persones que li desitjaran els molts d’anys i això li agrada. Ajornarà uns dies la festa que li pertoca per poder coincidir amb l’aniversari de son germà, que en farà un.

Entén que fer anys és un privilegi perquè com més se’n fan més coses se saben, i saber-ne moltes, de coses, i saber-les tractar convenientment t’evita inquietuds innecessàries. I ell reconeix que és molt inquiet i que s’irrita moderadament quan els esdeveniments no s’adiuen amb les seves voluntats i els seus desitjos. Nota, però, que ara que ja té cinc anys és més tolerant amb allò que el desplau i que les enrabiades no li duren tant com abans. Veu també que en els jocs hi pot introduir més elements de gresca i més històries que els fan encara més estimulants i engrescadors. S’adona que els playmobils que tant li agraden, cada dia que passa adquireixen nous caires, noves mirades, fins i tot noves veus que l’engresquen d’allò més. No creixen, aquestes figures alemanyes de set centímetres i mig, però en ple joc es transformen i ell hi descobreix detalls ben precisos que als altres els costa de veure i que ell refereix amb una claredat que esborrona. I és en aquest món on ell obra tots els prodigis que tanta vida alimenten, que tanta sensibilitat ofereixen.

Coneix molt bé on es congria la tendresa, el meu preceptor major que avui fa cinc anys, i que és a partir d’ella on s’aferma la solidaritat, l’atenció extrema a qui necessita una mà, un alè nou o simplement un somriure molt més murri que no acotxador. Com entén que la competició és l’esforç constant que dedicam allò que ens esperona, que ens vivifica, que ens fa ser més honestos amb nosaltres mateixos, els altres i la naturalesa.

Tot el que sap i comparteix ho diu sempre en blau, amb l’atzur de la mirada que s’enreda sempre amb els seus rínxols daurats. Ho sap i ho diu ple de seny i amb les paraules més escollides de les infinites que empra tostemps per teixir històries que mai no acaben. Fa cinc anys, el meu preceptor major, i no sap com m’ha ensenyat a viure’l.