marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EMPARAULANT LA BOIRA
Dissabte passat, posada ja la fosca, a casa ens quedàrem sense llum. Segons informacions de la companyia subministradora, havia caigut el plom –o similar- de l’embrancament que regula el corrent elèctric de quatre illes de cases i la reparació duraria poc més de noranta minuts. En el moment de l’apagada, repassava “Percaceries”, la segona proposta poètica de Sebastià Perelló, publicada per Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció La Fosca. Renegant –no puc sofrir que m’interrompin una lectura cuitosa- i gairebé a les palpentes vaig aconseguir trobar una llanterna d’aquestes de butxacó, a posta per llegir sense molestar qui dorm.
La llum rodona, metàl·lica i essencial d’aquest giny, encara feia més extraordinària la capbussada per aquesta mar perelloniana, ben advertit d’antuvi que “A la mar gran, ja ho saps, no faràs nosa”. N’hi ha prou, de mar, a “Percaceries”, una mar que mareja en sentit doble: fa de mare, com correspon, i crida ensems el mareig. I havent-hi mar, l’aigua també corre a voler, “L’aigua que sempre torna sempre perd / aquells que fuguen de tanta claror”. Més, encara: “…l’aigua que amaga els viaranys / per on caminen aquells que no tornen”. Aigües i mars on hi suren noses i mentides felices, i on la solitud hi aclareix els espasmes. “I si no sures / en l’esclat d’un migdia d’abril fred / és que t’has perdut en la cicatriu / purulenta d’uns ulls impenetrables”. I tanmateix, no són gens líquids, els poemes, ans al contrari són prou nervats: “És aquest fil de veu que l’abandona / a l’exactitud de no dir res”. Va fent fendidorament, el poemari, amb la fermesa del coratjós, amb la determinació de l’arriscat, perquè sabut és que qui no s’arrisca, no pisca. Són poemes densos perquè així ho determina la matèria primera de les pensades; versos que reguinyolen amb tota la raó, que meandregen necessàriament. I per fer-ho amb eficàcia cal una ment necessitosa de dir pel ulls i els miocardis: “Els ulls passen sigil·losament. Deixen / la senya indeleble del misteri / de tot quant fuig i s’abisma en les coses”.
Denejant cagaferro, percaceriant, sentirem l’eco de presències diverses o d’eclipsis, reverberacions de la solitud i de la distància: “El rigor sever d’allò que no torna / t’ha fet idolatrar l’exactitud / extrema de la paraula que et manca”. Com més poues en aquesta incessant recerca de Sebastià Perelló, més t’apropes l caire que s’abalcona a la despossessió necessària per mudar la pell sense deixar-hi sang de testimoni. L’endemà, llevat d’hora, vaig veure com la llum de l’alba llustrava els caps verdosos de les herbes i les esquemes de les pedres. I en l’horitzó robat a la son hom hi podia llegir: “Allò que no entén el fa pasturar / pels noms excessius i indecisos / que el troben sempre amb les mans netes”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El poema: aquesta casa pelada on moure conversa. El lector: els bastiments, al ras, d’aquest assentament precari que és la veu a la deriva.
I provar de dir en la pell dels mots per on has de llenegar sempre. I ja ho diuen, només el lector és real.
sp