marginàlies

Na Lluc tenia onze anys, el setembre n’hagués fet 12. Era una cussa border collie i ha mort avui dematí. No n’era l’amo però vaig tenir l’honor i el plaer de fer moltes passejades amb ella, un temps generós que aporfitàvem per secretejar i confidenciar. Em coneixia més que ningú i jo sabia coses d’ella que l’amo ignorava. Era abassagadorament noble i ennoblia tot el que abastava. Accedia a què jo marcàs el ritme de la passejada i, al meu torn, jo accedia a què ella fes les parades que considerava necessàries per olorar el que li cridava l’atenció. Mai no discutírem ni ella es discutí amb cap congènere. Quan es topava amb algun de lladrar fàcil, se’l mirava severament, com si li exigís que es comportàs caninament correcte i educada. I quan romania a casa, que durant molt d’anys va ser la seva, els vespres, mentre jo llegia, ella s’ajeia vora meu i feia la sensació que la lectura li feia tant de profit com a mi.

No n’era l’amo però na Lluc era de tots els que l’estimàvem perquè era extremadament bona, d’una bondat alegra, pacificadora, afectuosa i encomanadissa. Avui precisament havia de quedar uns dies amb mi i ja havia programat les rutes que faríem. Tot a punt perquè vengués -teníem molt a dir-nos- i ja no vendrà.  La pena trepana.