marginàlies

Té les vèrtebres cervicals amb bec de lloro i avui especialment no el deixen descansar com voldria en haver dinat. La pel·lícula que s’ha posat per fer venir la son li ha fet l’efecte rebot i el té absurdament en vetlla. No la suporta, intuïa que era merdosa i per això l’ha elegida, però tampoc no s’atreveix a canviar-la perquè ha aconseguit trobar una postura que fa callar els gemecs del coll.

Prova de cloure els ulls amb la clara intenció de menystenir el film, però no es pot retre a l’absurditat que percep en els diàlegs i adesiara, amb excessiva freqüència, els obre. I obrint-los s’enrabia i enrabiant-se perd el punt en què callen les cervicals. I el torna a cercar amb un grau ínfim de paciència. Sortosament el troba quan la pel·lícula acaba de la manera més abrupta i estúpida possible.

Decideix no moure’s i para un esment boig als crèdits per poder tractar de cretí cada nom que hi llegeix en considerar que han participat en una beneitura que no tenia dret a convertir-se en cine. I en acabat del tot la pel·lícula, quan es torna a mostrar l’estàtica imatge promocional del film, un altra pífia segons ell, hi queda enganxat imaginant-se esburbadament com hagués tractat ell l’incest, la qüestió que tracta.

No sap quin temps ha somicat ni si a conseqüència de l’embadaliment ha fet cap capcinada, però el retorna a la vigília plena la boca molt seca, pastosa, i una lleu pressió interna de l’ull esquerre, senyal inequívoc que l’envestirà la migranya. S’aixeca lentament i es pela una mandarina. Menjant-se-la pensa que ja passa d’hora de fer la nadala que cada any remet a la gent que apreua i estima. No és el millor moment, amb els becs de lloro que discursegen a les totes i una pel·lícula turmentosa, però demà passat és Nadal i no val fer-ho tot festes passades.