marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
22 d'agost de 2013
0 comentaris
EL VEL DE BOIRA DE LA LLIBERTAT
El proppassat 29 de juliol es compliren 30 anys de la mort de Luis Buñuel, a la ciutat de Mèxic. El director de cinema havia nascut el 1900 a Calanda, Aragó. Al web www.luisbunuel.org, obert per celebrar el centenari del seu naixement, s’hi pot trobar prou informació sobre la trentena de pel·lícules que dirigí i sobre la seva biografia. De tota manera, en el seu llibre memorialístic “Mon dernier soupir”, traduït al castellà el 1982 per l’editorial Plaza&Janés amb el títol “Mi último suspiro (Memorias)” hi ha pràcticament tot el que cal saber d’un geni.
Repàs els subratllats, les anotacions que hi he anat fent a cada lectura i les fiblades segueixen aixecant padastres, com quan afirma que: “No va ser fins als seixanta o seixanta-cinc anys que vaig entendre i acceptar plenament la innocència de la imaginació. Vaig necessitar tot aquest temps per admetre que allò que passava en el meu cap no concernia a ningú més que a mi, que de cap manera es tractava del que se’n deia “mals pensaments”, menys encara d’un pecat, i que calia deixar anar la meva imaginació, encara que fos cruenta i degenerada, on bonament volgués”.
Amb Buñuel compartesc un malson: que ens criden novament per anar a fer el servei militar. És una angúnia recurrent, un flagell que va i torna i cada nova visita afegeix més maldat a l’anterior.
També compartesc amb ell un desig: “Si em diguessin: et queden vint anys de vida, què t’agradaria fer durant les vint-i-quatre hores de cada un dels dies que viuràs?, respondria: donau-me dues hores de vida activa i vint hores de somnis, amb la condició que després els pogués recordar; perquè el somni sols existeix pel record que l’acarona”.
Arran de l’èxit d’”Un chien andalou“ s’enfrontà al grup de surrealistes al que pertanyia i confessa que li provocà el primer problema de consciència de la seva vida. A la fi es deia: “La teva llibertat no és més que un fantasma que va pel món amb un mantell de boira. Quan intentes agafar-la, s’esmuny i no et deixa res més que un rastre d’humitat en els dits.”
I una reflexió cap al final del text que segueix esperonant de valent: “Les trompetes de l’apocalipsi sonen a les nostres portes des de fa uns anys, i nosaltres ens tapam les orelles. Aquesta nova apocalipsi, com l’antiga, corre al galop de quatre genets: la superpoblació (el primer de tots, el cap, el que enarbora l’estendard negre), la ciència, la tecnologia i la informació. Tots els altres mals que ens envaeixen no són més que conseqüències dels anteriors. I no dubt a situar la informació entre els funests genets. El darrer guió sobre el que he treballat, però que mai no podré fer, descansava sobre una triple complicitat: ciència, terrorisme, informació. Aquesta última, presentada ordinàriament com una conquesta, com un benefici, a voltes fins i tot com un “dret”, tal volta sigui en realitat el més perjudicial dels nostres genets perquè segueix de prop els altres tres i sols s’alimenta de les seves ruïnes. Si caigués abatut per una fletxa, molt aviat es produiria un descans en l’atac que patim”.
Amb Buñuel compartesc un malson: que ens criden novament per anar a fer el servei militar. És una angúnia recurrent, un flagell que va i torna i cada nova visita afegeix més maldat a l’anterior.
També compartesc amb ell un desig: “Si em diguessin: et queden vint anys de vida, què t’agradaria fer durant les vint-i-quatre hores de cada un dels dies que viuràs?, respondria: donau-me dues hores de vida activa i vint hores de somnis, amb la condició que després els pogués recordar; perquè el somni sols existeix pel record que l’acarona”.
Arran de l’èxit d’”Un chien andalou“ s’enfrontà al grup de surrealistes al que pertanyia i confessa que li provocà el primer problema de consciència de la seva vida. A la fi es deia: “La teva llibertat no és més que un fantasma que va pel món amb un mantell de boira. Quan intentes agafar-la, s’esmuny i no et deixa res més que un rastre d’humitat en els dits.”
I una reflexió cap al final del text que segueix esperonant de valent: “Les trompetes de l’apocalipsi sonen a les nostres portes des de fa uns anys, i nosaltres ens tapam les orelles. Aquesta nova apocalipsi, com l’antiga, corre al galop de quatre genets: la superpoblació (el primer de tots, el cap, el que enarbora l’estendard negre), la ciència, la tecnologia i la informació. Tots els altres mals que ens envaeixen no són més que conseqüències dels anteriors. I no dubt a situar la informació entre els funests genets. El darrer guió sobre el que he treballat, però que mai no podré fer, descansava sobre una triple complicitat: ciència, terrorisme, informació. Aquesta última, presentada ordinàriament com una conquesta, com un benefici, a voltes fins i tot com un “dret”, tal volta sigui en realitat el més perjudicial dels nostres genets perquè segueix de prop els altres tres i sols s’alimenta de les seves ruïnes. Si caigués abatut per una fletxa, molt aviat es produiria un descans en l’atac que patim”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!