marginàlies

A les nou del capvespre el sol en posta envermelleix el cel del Galatzó i la ira del Comte Mal que, com més va, més enfolleix el seu galop fantasmagòric. Esplèndida escenografia per ressaltar la ràbia de sentir-te desacreditat i envilit. Canta Maria Callas: Il dolce suono mi colpi di sua voce! Ah, quella voce m’e qui nel cor discesa! Edgardo! io ti son resa! Edgardo!… Oh Edgardo mio!…

Conten que Callas, representant Medea a l’Scala de Milà el desembre de 1961, davant els xiulets dels espectadors que notaren  que sa veu començava a declinar, en el moment de tractar de cruel Jason, es girà al públic i també el tractà de cruel i li mostrà el puny amenaçadorament: Ho dato tutto a te. I diuen els cròniques que cessaren els xiulets. La mà closa forma puny i de la veu se’n pot fer crit per combatre abusos. Sembla que ho ignorem, amb tanta resignació defensam el cap de les garrotades. Mai com ara no hem sentit tan a prop el perill d’enfollir com Lucia de Lammermoor o el mateix Donizetti. Tanta resiliència ens ha fossilitzat
l’amor propi i la síndrome d’Estocolm fa estralls. Si ti son resa!… Fuggita io son de tuoi nemici.  Un gelo Mi serpeggia nel sen!… trema ogni fibra!… Segueixen imperant els drets de conquesta, rumia la professora de batxillerat mentre somriu al poema que li ha fet arribar un alumne:

A més de quatre passes

enfora del tou dels teus dits

s’impacienta la calma,

es neguiteja l’assossec

i la pau accepta treves.

De la bellesa que constitueix un cos o un poble quan es revolta només en sabem fer poemes, pensa l’ensenyant amb recança.