marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
24 de desembre de 2013
0 comentaris
EL SOLI DE BACH
Es planyia que mai no havia vist l’ombra de cap cor. Els nets de cor, deia, tenen el cel guanyat i afegia carregat de punyeteria que no ens cal cap cel per deixar de ser cecs. Arpes, ens calen, per enjogassar els moixos i els toixos, deia a la infermera que no deixava de mirar-lo amb tota la llàstima que es trobava. Els teixos no abunden i les sitges ja no cremen, i mira la infermera amb els ulls ple de vidres, ulls calidoscòpics que mesclen paraules i incomprensions.
Els somnis s’esmunyen sempre però el seu tacte et fa gran, molt gran, te transforma, i es mira les mans encerades com si fossin llacs amb el fons per explorar, encara. No sabem on van a raure els desitjos que no acomplim, diu mirant en terra, però sabem on s’amaguen els que cal acaronar. Amb quines ganes escoltaria les Variacions Goldberg, de Bach, interpretades per Glenn Gould. I veure’l tocar amb aquella postura canadenca tan poc acadèmica, gairebé impossible. I tornaria a sentir que la seva manera de dir Bach és un somni prou digerible, que fa un bé increïble a l’ànima. Bach va fer gran el silenci. Pere Portabella en parla en una pel·lícula, del silenci i de Bach. No me’n recordo gaire, de la pel·lícula, diu a la infermera que no perd calada del seu discurs eixelebrat. Bach és el vuitè dia de la creació. Déu no era gens harmoniós fins que es topà amb Johann Sebastian i li cedí el soli, la seu i la cadira. La vida sense Bach és pura estafa i amb ell la mort sembla una impostura. Si coneixes qualque peça seva, no et cal sentir res més. Cabronàs aquell que no s’acoquina sentint un minut de Bach. Lliurats dels insensibles davant Bach, la vida seria un plaer i la mort el dolç inici de l’eternitat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!