marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 d'octubre de 2014
0 comentaris

TEMPS DE CALÀPETS I DE PAPER DE VIDRE

Des de fa una trentena d’anys, Antoni Vidal Ferrando ens remet periòdicament capítols de la seva obra literària, tant se val que prenguin forma de poemes o de narracions. És una veu potent que diu molt i de forma brillant. Un autor de referència que de l’exigència n’ha fet causa i camí, raó per la qual les seves paraules romanen intactes, incorruptes. Cal recórrer a Antoni Vidal Ferrando adesiara per trobar la llum que tant freturam.
Aquests dies he tornat a parar a “Gebre als vidres” (Meteora, Barcelona, 2012) i torn a sentir la força amb què s’atansa, sense cap recança ni protecció, a la terra calcinada per la devastació o a la destrucció provocada per la imperícia o la mala bava. I tanmateix no s’hi queda atordit per llepar-se les ferides: en haver-la cartografiada, en haver-la canada amb tota precisió, en surt per la senda de la bellesa que sap trobar entre tanta runa i amb la que reconstrueix la carnadura de l’home. Aquí es fa forta la força vidalferrandiana. I en l’eixida, prendrà quatre mots essencials, els posarà on cal i els correspon, i ens obrirà el panorama aviador de la perpetuïtat.
No puc deixar d’escriure com si fos un exercici de manteniment de la compostura els darrers versos del seu poema “Resquiescat in nobis”:

Potser, a hores d’ara, dins alguna taverna
la mort balla boleros en va amb els nostres somnis.
Hem estimat una illa inexistent, estones
i confins que ja són com ànimes en pena.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.