marginàlies

Només he tractat un únic Eliseu, fins ara: Eliseu Climent, un patriotàs que a la causa del catalanisme a València ho ha donat molt més que tot. Ignor si és de celebrar el seu sant, però per si de cas li desig totes les ventures del món justament avui que fa festa.

D’aquest profeta, deixeble d’Elies i testimoni directe de la seva ascensió en un carro de foc, essent molt jove qualcú aficionat a l’hagiografia i per alliçonar-me probablement de qualque malifeta, em contà un dels seus nombrosos miracles que mai no he oblidat. Em contà aquest rondallaire que Eliseu era un pagès alt i fort, bon predicador, amb un altíssim sentit de la justícia, que va viure fent el bé més extrem, molts miracles i molts de deixebles. Un home exemplar, evidentment, que no tenia molts de cabells, ves per on, i que no solia dur gairebé aquesta escassetat capil·lar. Per això, un dia, acabat de fer un miracle, dos al·lots es varen riure de la seva closca ben clapada i Eliseu, iradíssim, va fer aparèixer a l’instant dos ossos que devoraren en un instant els dos vailets.

La primera vegada que vaig sentir aquesta contarella, a més d’escarrufar-me tot, encara que no discutís la decisió d’Eliseu que venia dictada per Déu (de fet, el seu nom significa “Déu és la meva salvació”), vaig trobar que n’havia fet un gra massa. Pagar una burla d’infant amb la vida no és casador amb cap idea de Deú, pensava a la manera que les criatures pensen aquestes abstraccions.

Deu ser per això que el nom m’infon un respecte feridor, com feridora és la deixa d’Eliseu Climent i Corberà.