marginàlies

A la cafeteria tot són converses que col·lideixen amb les parets, les taules que coixegen ignorades per la propietat, la sullesa de les cambreres i la poca atenció de qui les hauria d’auscultar. Xerrameca que no aixeca el vol però que es posa com la pols sobre totes les superfícies, que gallineja, efímera, blana, sense consistència. El dol esculpit a la cara de la dona gran i elegant que seu sola en una de les taules que esguarden el finestral que dona al carrer li cau en terra seguint la cullereta del cafè amb llet que ha demanat sense tenir-ne ganes. Al punt arriba una de les cambreres que, amb mala cara i sense dir res, com a maleint la poca traça de la senyora, la recull i n’hi deixa una altra de mala gana. El seu plany -per la mort d’algú o de l’animal que l’acompanyava, sens dubte- no és atès per ningú i tanmateix és ben perceptible, com l’esforç que fa per recordar les nits de quan era nina, les nits no contaminades per excés de llum, per una claror ensuperbida que no es resigna a ser artificial. Aleshores les bombetes de quaranta watts eren filles del prodigi i per això eren adorades com a divinitats. La llum casolana només servia per no travelar, per no molestar ni objectes ni persones, ni l’oració d’abans de dormir. Enyora una tempesta de vent huracanat i aigua de bombolla, la dona gran i elegant, un temporal que ho deixi tot cap baix cul alt per poder cridar desesperadament el mal del dol que no la deixa ser seductora, com voldria.