marginàlies

Fregant les tres de l’horabaixa cau una pluja molt menuda i el ca en guarda, que fa el segon passeig del dia, l’aprofita per fer un estirament de goig. En ploure es fa el ronser, com si dugués botes pesades a les cames. Passen alguns vianants en paraigua que es mira en temor perquè no va d’ombres. Cap d’ells no li diu res; només un senyor elegant que li somriu com si fos criatura.

Davant nosaltres una padrina amb una néta en un cotxet i dues més a banda i banda. El ca les segueix com si les vigilàs i em volgués fer creure que és infanter, ell, que en veure infants que s’hi atansen s’atabala perquè no li agraden i sap que no pot ser desagradable amb ells.

Una de les nines que ens precedeixen va en màniga curta i hom pensa que el dia no és gens favorable a la poca roba. Ja diuen que la inconsciència no coneix la fredor. L’altra neta no desaprofita cap bassal, petit o gran, de la vorera per xipollejar. La padrina no la reprèn en veure les ganes que hi posa i recordant, probablement, que ella també ho feia i hi trobava un gust que no ha retrobat. Amb quines ganes no pegaria quatre bots dins el bassal gran que ara evita!

El ca en guarda rep els esquitxos d’una xipollejada de la menuda i no s’irrita gens, ans al contrari, mira divertit la menuda que li toca el musell i li diu que és un ca ben guapo. I s’alegra, el ca, perquè no li ha demanat si mossegava, una pregunta que sí que l’enrabia.