marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
PER UN DERROTISME ACTIU
Parlava amb un derrotista contumaç, dels que estan a punt de reclamar l’eutanàsia activa per al català i tota forma catalana de pensament i obra –els seguidors del “no hi ha res a fer”- i quan li vaig reclamar, al meu torn, respecte per als que seguim bregant –com millor sabem i entenem- per l’extensió de l’ús de la llengua històrica d’aquesta nostra pàtria tan malmenada, es va sorprendre tot. I és que trob que fan molts de roïssos, aquests desconfiats, en omplir-se la boca amb aquestes asseveracions. Els mallorquins no estimen Mallorca, em deia, tot emfasitzant, així, la seva clarividència. I aquesta desafecció, afegia, s’ha traslladat als polítics on hi han trobat el niu adient per covar-hi els seus ous de serp.
Ningú no nega que els polítics nostres, amb tanta presumpció de lladronici i robatoris declarats, han quedat molt sollats; que la ferum de podridura comença a fer irrespirable l’aire del Parlament de les Illes Balears. Ningú no dubta que entre això i allò; i això d’aquí i això altre d’allà, les estructures de poder han segrestat la nostra condició de ciutadans. I sense aquest reconeixement fa mal d’anar pel món i anar-hi nets. Tanmateix, però, allò que ens hauríem de demanar és si per mor d’això –per mor d’aquesta tacota de merda que s’escampa- hem de consentir que ens arrenquin l’instint de rebotada perquè la ignomínia també engoleixi aquells que encara anam cara alta, polítics íntegres inclosos. No és cert que els mallorquins no estimin Mallorca. No és cert que siguem un poble autista. Comencem per dir, d’antuvi, que som un poble odiat; que formam part d’un estat antropòfag que ens espolia, que ens vexa. I continuem dient que el procés colonitzador és tan metòdicament calculat i executat com fa tres-cents anys. I comencem a acabar evidenciant que aquest llarguíssim setge ha despersonalitzat la població. No obstant això, malgrat l’ordre expressa d’extermini, n’hi ha –i molts, més dels que ho proclamen- que de la resistència n’han tret dignificacions a betzef. Just per això, mereixen un respecte feridor; tant, que ha d’impedir la formulació falaguera de generalitzacions. A més, sembla com si els festejadors de la derrota hi veiessin clar, doctament clar, i els qui encara empenyen la causa de la naturalització de tot allò que ens personalitza, escamots de ximples il·luminats o grupuscles de fantasiosos que no toquen de peus a terra. En definitiva, no crec que la discussió més profitosa i que més ens convingui s’hagi de centrar en l’optimisme i el pessimisme; en si el tassó és mig buit o mig ple. En tot cas, s’ha de concretar en treballar per avançar –donat que, molt o poc, en el tassó hi ha líquid- o en lliurar les darreres eines, que no tenen la categoria d’armes. I és en aquest sentit que convé reclamar als derrotistes que dipositin la seva claror analítica a favor de la causa recuperadora; que segueixin sent rebecs –tots ells són abrandats patriotes- i rebels –la seva lleialtat lingüística no ha trontollat mai. Ni que sigui perquè s’allunyin cada cop més del col·laboracionisme.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Se coneix que ens han posat data de caducitat, i com no poden fer servir els tancs perquè els ianquis els tornarien a titllar de ‘troglodytes’, com va fer el New York Times quan discutien el nou Estatut dels catalans, ens fan la guerra psicològica. El seu glamour és la por, el terror. Com sempre. Res no ha canviat. Quan tenen el vici de cridar i de malmenar, costa molt d’abandonar aquestes pràctiques. Negar-se a tenir por de les cuques de Manacor és la decisió que ens cal prendre, si no volem acabar arrufadets com un cus que li han pegat.