marginàlies

L’apartat 2 de l’article 19 del Reial Decret Legislatiu 2/2008, de 20 de juny, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de sòl (BOE núm.154, de 26 de juny de 2008, suplement en català) diu textualment: Les instal·lacions, construccions i edificacions s’han d’adaptar, en els aspectes bàsics, a l’ambient en què estiguin situades, i a aquest efecte, en els llocs de paisatge obert i natural, sigui rural o marítim, o en les perspectives que ofereixin els conjunts urbans de característiques historicoartístiques, típics o tradicionals, i als voltants de les carreteres i camins de trajecte pintoresc, no s’ha de permetre que la situació, massa, altura dels edificis, murs i tancaments, o la instal·lació d’altres elements, limiti el camp visual per contemplar les belleses naturals, trenqui l’harmonia del paisatge o en desfiguri la perspectiva pròpia.

Propòs que aquest paràgraf –per envitricollat que sigui- s’estampi a la llinda de tots els departament municipals d’urbanisme de Mallorca; i de fora, ves! És un poc més llarg que el lema que figura a les  casernes de la guàrdia civil però no ens barallarem per quatre paraules. No som jurista, raó per la qual puc anar més tort que un ganxo, però crec que aquest text legal vigeix ara mateix. Atenent tant la seva lletra com el seu esperit, sembla clar i ajustat a dret que els catorze xalets adossats projectats a la  cintura d’Es Castellet, a Bunyola, el meu poble, no es poden construir.

De fet, sembla que un tribunal de les Illes Balears, emparant-se en aquest apartat de la llei, que apareix pràcticament calcat a l’antiga Llei de sòl del 1976, i que preserva la desfiguració del paisatge, ha donat la raó a l’Ajuntament de Santanyí per denegar una llicència d’obres a vorera de mar. Bon antecedent. Malauradament, però, l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Bunyola ha demostrat a bastament la seva insensibilitat mediambiental i cultural, raó per la qual no posa cap emperò a aquest nyap, a aquest atemptat paisatgístic; a aquest espoli al patrimoni natural dels bunyolins. Es Castellet és  l’emblema, l’element identificador de Bunyola per excel·lència; és un puig tan proper, tan a l’abast, que ben bé podria actuar d’àgora pública. És un mirador d’altíssim valor (per això els promotors hi volen intervenir) però també objecte majestuós de contemplació: escampant-hi la vista i els desig, ell que fa de cancell al bosc de sa Comuna, les sensacions –els sentits- recobren potència. I no vaig de verbes ni de beneitures.

És aquest el valor suprem que cal protegir: el patrimoni heretat i que hem de llegar intacte. Els bunyolins hem adquirit el dret històric de poder mirar i admirar Es Castellet sense que res ens ho impedeixi, sense que cap element limiti el camp visual per contemplar la seva extraordinària bellesa natural. Per això, llei en mà, exigim la preservació de l’entorn d’Es Castellet. I el batle de Bunyola el que ha de fer és posar-se de part de l’ordenament jurídic i no dels interessos dels promotors, i exigir-ne la conservació. Com a representant dels bunyolins té el deure de vetllar pel patrimoni comú de Bunyola.

Que Es Castellet forma part d’aquest patrimoni, ningú –ni ell, crec- no ho dubta. Per tant, està obligat per llei a no tolerar cap més agressió als béns patrimonials actuant en conseqüència. Hem fet excessives concessions a l’especulació com per callar davant atemptats urbanístics d’aquest calibre.