marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL CAMÍ DELS ENYORS I DELS ELEFANTS DE BLAUMUT
El meu preceptor segon, que farà els vint-i-un mesos el dia de la Mare de Déu dels Àngels, per hospitalització programada de sa mare, ha passat a casa la seva primera nit fora del seu jaç i el primer dia sense prendre el pit com a complement vitamínic exquisit a la seva dieta alimentària.
Tant son pare com sa mare li havien explicat el que s’esdevindria des de les sis i mitja del matí d’ahir fins avui mateix havent dinat. Arribà despert i mort de sort, però lluny de voler prosseguir la dormida unes hores més, com fa de costum, just entrar a casa decidí de treure el camió gros on hi té estotjades les seves juguetes preferides i ha seguí obrint forats de mils colors als universos que ens fa compartir amb la seva implacable força de convicció.
En cap moment no ha expressat ni una mica d’enyor, fent-se fort en la seva saviesa juganera i en unes ganes inesgotables d’esbrinar, conèixer i fer entendre el món que s’allunya de la paranoia. En el primer passeig, per exemple, aprofitant l’oratge que temperava la calor i gaudint del joc d’obres dels plataners, afirmava que fins que els ajuntaments no imposin deu arbres per cada cotxe, l’aire brut concentrat a les grans ciutats i a la nostra illa seguiran ensutjant-li els pulmons –i els pulmons dels de la seva mateixa edat- fins a convertir-los en caixó d’estufa.
Ahir horabaixa dedicà força temps a cantar amb en Mic les cançons d’arrel que tant li agraden i dibuixà i pintà manta vegades els seus peus, una activitat que darrerament li ocupa molt de temps sense dir per què. Va repassar els contes que li agraden i en volgué conèixer un de nou que no li va fer gens el pes perquè es tractava d’endevinar animals exòtics que no coneixia i que, a més, tampoc no li despertaren cap interès per lletjos.
I en tocar el vespre i per no demostrar que l’envaïa la tristor de no ser on havia de ser, a l’obrador de tots els seus prodigis si no fos per imponderables que no pot controlar i les ganes de la dosi llépola de llet materna, parlava cansadament i cantava totes les cançons que coneix octaves amunt i octaves avall. Finalment, a punt de la mitjanit, assegurant que havia estat una jornada feixuga, va caure retut per esgotament.
No ha passat bona nit, el meu preceptor segon. El jaç personal és l’únic que ens coneix no sols la jeia, sinó també la pensa que es constitueix i el motlle del nostre cos estès i confiat. S’ha desvetllat tres o quatre vegades i li ha costat recuperar el son. Cap a les set del matí no ha pogut pus i ha decidit no intentar novament la dormida. En veure que jo ja m’havia aixecat i que tenia els auriculars posats, ha volgut saber què escoltava. Just en aquell moment començava la cançó “El camí dels elefants”, de Blaumut, i per l’esguard he deduït que, com a mi, li ha entrat molt endins per netejar-li els racons més recòndits i transformar-los en maragdes. L’ha volguda sentir dues vagades més.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Efectivament:Ni un sol carrer de la Ciutat sense arbres,per estrets què aquests siguin.No hi valen excuses.Hi ha arbres què respectaràn les conduccions d’aigua senser fer-les malbé.Conec el cas d’un jove què a una planta baixa hi ha sembrat alzines;a un convent en tallaren una i la monja em va dir què era perquè les arrels arribaven a la Rambla i havien espenyat tuberies d’aigua.I hem de salvar les aronelles.Estàn esbucant les antigues cases en teulades i de cada any en queden menys.Volem aronelles a les nostres barriades i Ciutat i les hem d’exigir a les “autoritats”,polítics,associacions…abans que deseperesquin perquè valen la pena i valen més què tot l’IBEX 35.Hem de fer cases per elles.Cases a on només hi visquin elles.Ens estàn fent la guerra i hem de reaccionar.Amén.