marginàlies

Feia anys que li havia perdut el rastre i avui l’he retrobada a la casa dels prodigis. Deu tenir més de cinquanta anys i no sé si encara funciona; segur que sí perquè mai no va fallar. No té marca, la ràdio, l’objecte de veneració: la va muntar n’Andreu Quetgles, “Cameta” de sobrenom, expert en aparells elèctrics que també munta el primer televisor en blanc i negre que entrà a casa i ben entrada la febre de la televisió. No en tinguérem cap altre, durà el temps necessari per ser substituït per un altre a color, muntat evidentment per n’Andreu, quan la televisió en color ja feia estona que traüllava.

La ràdio nostra no era gens aparatosa, més aviat discreta, però agafava moltes emissores tot i que a casa escoltàvem sobretot –o només!- Ràdio Popular de Mallorca, que era de l’Església, feta a Palma, i a casa no eren catòlics integristes ni de bon tros, però sí creients practicants. Ma mare, com pertocava, li va fer un vestit ben present perquè presidís en lloc preferent l’aparadora.

En aquesta ràdio hi vaig sentir la primera rondalla mallorquina narrada per Francesc de B. Moll i vaig quedar enganxat de per vida a “La flor romanial”. La cançoneta “Bon pastor, lo bon pastor, tu em toques i no em fas mal, m’enterraren dins l’arena per la flor romanial”, em féu plorar molt en sentir-la per primera vegada i cada vegada que la sent, sent calfreds. La cantava una veu blanca i no sé per què record que algú em digué que la cantava un bunyolí com jo que per aquelles saons era seminarista.

Veient la vellesa perdurable de la ràdio de casa m’he adonat un cop més –i que sigui per sempre!- que també som els objectes que ens han vist viure; que ens han viscut.