marginàlies

Però no és d’això, que vull parlar, sinó del fet que en una hora en què la majoria de televisions privades generalistes s’afanyen a programar els productes més tòxics i les altres les cuites de bèsties tractades com anacronismes, sentir a parlar sossegadament i assenyada del cervell, aportava una quietud força constructiva en un horabaixa d’entre festes. Val a dir que tant Jaume Barberà com Francisco José Rubia aconseguien escurçar força la distància que sense voler establim entre el savi i qui no ho és. Per això, sentir a dir que no som realment lliures perquè la llibertat és una il·lusió, una ficció cerebral, lluny de fer-te saltar com un salvatge a la recerca de la jugular del saberut pretensiós, et mantenia en sintonia amb la reflexió asserenada. Sosté el neurocientífic que en el moment que decidim fer quelcom, el cervell prèviament ja s’ha posat en marxa per dirigir-nos cap a l’opció que hem escollit.

Probablement en aquest mateix moment, en altres balconades televisives princeses populatxeres mercadejaven a l’alta el preu de les seves vísceres i en alguna altra, una colla de lleons bandolers aconseguien fer-se amb el nyu més ressagat en tot.

També diu Francisco José Rubia que, segons els darrers estudis de la neurociència, la responsabilitat moral està escrita en el nostre cervell com a conseqüència de l’evolució. L’heretam, per tant, deixant que la cultura la modeli. I espera que davant aquestes investigacions i procediments empírics les religions abrahàmiques redirigeixin la seva doctrina. Farien santament.

En molts moments, sentint el dir docte i proper de Rubia i l’atenció amb què l’escoltava Barberà, em semblava assistir a una lectura poètica. I més sentint comentar tranquil·lament que els humans no som de fiar perquè no controlam allò que emmagatzemam a la memòria. I la memòria, biològicament, és molt més important que la llibertat. No la controlam gens, a la memòria, i és capital per la supervivència. I, encara més, tractant el concurs de les neurones espill, situades en el lòbul frontal, i que són les que ens permeten entendre l’altre. No sabem com hem d’educar aquestes neurones, de moment. Com tampoc no sabem com es transfereix allò que processen les neurones a l’inconscient. Ni d’on ve el sisè sentit, la intuïció, aquest impuls a la creativitat i que és imprescindible per mantenir l’espècie.

En fi, que tafanejar per l’autoescòpia, la sinestèsia o l’anòxia esdevenia un guster a l’hora d’entrar a la nit; una festassa cloure la trobada amb una reflexió com aquesta: la consciència és la gran desconeguda, la qüestió més difícil a resoldre. I això, per molt que bramin els bacteris televisius que contaminen la decència cívica.