marginàlies

Serra, serra, serrador / serrarem aquest tió, / i farem quatre doblers, / un per a pa, / un per a peix, / un per a vi, / s’altre per a botifarró!

Quan a les dues i mitja em posava dins el cotxe i m’envestia la pesantor del seu aire gairebé bullent, m’ha omplert el cap, sense cap motiu aparent, aquesta cançó infantil que fa molts anys M’ensenyaren. No sé què se’n deu haver fet, d’aquesta cançoneta per aprendre a comptar, si els infants d’ara l’aprenen i la canten fent anar el braç com si efectivament serràs.

Dins el cotxe no l’he fet anar, al braç, per pura vergonya, pensant què diria qui em veiés fent aquest gest -acompanyat d’un somrís entremaliat- inusual en un adult amb el seny complert.

Per cert que avui, en el cafè on solc fer el descans de la feina, ha tornat comparèixer el follet que em demana un euret per a tabac en veure’m. I s’ha presentant cantant en el seu anglès de potada el “Blowin’ In The Wind” de Bob Dylan: How many roads must a man walk down / Before you call him a man? / How many seas must a white dove sail / Before she sleeps in the sand? / Yes, and how many times must the cannon balls fly / Before they’re forever banned?
Qui feia una tònica amb mi se l’ha mirat amb ulls espantats i el follet li ha retornat una rialleta ben punyetera que ha deixat mig a l’aire el portell gran del seu barram de dalt. I sense canviar l’esguard li ha dit que és una cançó preciosa, molt bella, ha insistit. I en atansar-li l’euro ha marxat apressat xiuxiuejant qui sap què.

En el primer semàfor en vermell que m’he trobat, he reparat en el conductor del cotxe que quedava a la meva alçada esquerra. L’utilitari duia abaixats els vidres de les dues portes davanteres. El conductor era gran i gros, negre, cap rapat, front alt i barbeta poderosa. D’aquest cotxe utilitari en sortia la cançó també de Dylan “Hurricane”: Here’s the story of the Hurricane / The man the authorities came to blame / For somethin’ that he never done / Put in a prison cell, but one time he could-a been / The champion of the World.

Les casualitats mai no són fortuïtes, m’he dit en arrancar: sentir el de Minsesota dos cops en poques hores de diferència i en llocs diferents deu voler dir que quelcom d’especial s’esdevindrà abans que acabi el dia. I no havia acabat d’elaborar la pensada que m’he tornat a sentir cantant fluixet el “serra, serra, serrador”.