marginàlies

Tot és Sánchez, avui, i no tots som ell, naturalment, per molt víctima que sigui d’una mena de conspiració. L’erupció del volcà PSOE ocupa molt d’espai en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials i en les converses de cafè, i no crec que siguin molts els que ho tenguin tot aclarit, en aquest afer on certs barons –no parlen de baronesses- reparteixen mastegots a tort i a dret. Tampoc no crec que siguin legió els que sàpiguen què s’està cuinant en les més altes esferes dels poders espanyols dits fàctics. Jo no me crec que aquest terratrèmol psoer en epicentre en Felipe González, personatge tèrbol i gens recomanable, no tingui, tard o d’hora, una rèplica en els pepers que ara somriuen satisfets perquè tornaran a comandar.

Hores d’ara fa mal de dir els efectes en vots d’aquesta tupinada en el partit socialista, però sembla clar que amb aquest viratge cap a l’abstenció en la propera investidura de Rajoy, bunqueritzarà encara més la política espanyola; i que l’encabronament estatal amb tot el procés principatí, s’accentuarà encara més. I tanmateix, aquest mateix estat s’està fonent com un terròs de sucre i els illencs i els seus partits més sensibles a la terra i a les seves alenades dissimulant, fugint d’estudi.

Sort en tenc que en el millor moment, quan més calia sortir de l’espiral embriaga, entren els versos  de Rainer Maria Rilke que fan:

Aigua que s’apressa, que corre, aigua oblidadissa
que la distreta terra beu,
dubta un instant al palmell de la meva mà
recorda-te’n!