marginàlies

La llum del dia entra sense gens d’estridència a l’habitació N320 de l’hospital universitari per la llenca allargassada que dibuixa el finestral generós. És d’hora, encara, per al desvetllament ple dels colors. La nit ha estat intensa a la capital, tot revetllant el dia del sant que n’és el patró, sant Sebastià, que segons sembla alliberà Palma d’una pesta. Ningú no entén per què s’aturà d’obrar aquests miracles, perquè d’aleshores ençà hom diria que estam instal·lats en una mena de pesta permanent i d’empestats a totes les mans que manen. Tothom viu les revetlles com pot, vol i el deixen. Als hospitals, les processons revetlleres van per dins, entrant en els malalts per la via de la vena on els medicaments s’apressen a foragitar virus, bactèries i altres elements malavidosos. Hi posen la fressa els carretons infermers ultrainformatitzats que van i tornen a l’hora que sigui, i les caretes d’oxigen que insuflen vida a qui la viu esmorteïdament. El personal que cuida els malalts de la planta, no obstant, viuen la revetlla profilàcticament, un peu a la torradora on voldrien ser i l’altre on cal que siguin: canviant sèrums i bolquers. A l’equador del dia santsebastianer, llonguetament orgullós, compareix a la finestra de l’habitació N320 la gavina infermera que ha canviat la dieta marinera per crostons de pa malalt. No troba recapte perquè la malalta, tot i ser animalera, considera que les gavines són brutes i porques. I ningú no ho diria, amb el blanc immaculat que presenta la que mira com si fos metgessa. Prova d’estovar qui la mira perquè li arrambi un rosegó de pa i en veure que per molt que l’estopegi amb la mirada no aconseguirà res, es cabpussa en el buit per emergir-ne tot seguit més gavina  que mai.