marginàlies

Ahir va fer deu anys de la mobilització més gran que s’ha fet mai a l’arxipèlag i en la que hi participaren les quatre illes: la manifestació del 100.000 o de la “marea verda”, pel color de les samarretes que cridaven per una educació pública de qualitat i en català. Una presa abassegadora dels carrers per oposar-se al Tractament Integral de Llengües (TIL), a favor de l’ensenyament en català, en contra de les retallades no solament en educació sinó en tots els sectors socials i, finalment, en contra de la limitació dels drets ciutadans que imposà el Govern Bauzá. Una mobilització que traspassà l’àmbit illenc, que fou seguida a tot l’estat i que, per això, rebé un suport extern extraordinari.

Les Fundacions Darder Mascaró tingueren la bona pensada de commemorar-ho dedicant el número 108 de la seva revista “L’altra mirada” a analitzar amb cura aquella sacsada social que posà de manifest que, davant una agressió bruta i de calibre immens a un punt essencial com l’educatiu, si es mancomunen totes les forces i totes les causes, la veu de la ciutadania organitzada eixorda i fa canviar el rumb dels desvaris fonamentalistes polítics. “La gran mobilització del 29-S en perspectiva (2013-2023)”, com es titula el monogràfic, reuneix 22 articles d’altres tants representants de les diferents entitats i organitzacions que en aquell moment feren una sola causa i una sola força.

Aquest monogràfic es va presentar ahir, juntament amb l’Obra Cultural, a Can Alcover a través d’una taula rodona en la que hi intervingueren Cristina Conti, de la FAPA; Irene Salamanca, de la Plataforma Crida; Biel Caldentey, del sindicat STEI-I; Nanda Ramon, de l’Assemblea de Docents; i servidor en representació de l’OCB. Moderats per Pep Valero exposàrem com visquérem des de les nostres organitzacions o entitats aquells mesos en els que tantes coses canviaren. A banda de cada particularitat quedà clar que, per aconseguir la resposta que obtinguérem, es va fer molta de feina; una feinada que es nodria de l’energia que dona saber que la causa per la que treballes és justa, que percaça sense descans fer prevaler la dignitat col·lectiva per damunt del dictat, l’odi i el deler per sembrar discòrdia. Va ser així que es va poder constituir el que avui és un mite, com indicà molt encertadament Nanda Ramon.

Tanmateix, les referències a l’actual situació política de les illes no es va poder defugir. Biel Caldentey digué que aleshores Vox havia entrat en el PP i ara es pot afirmar sense embuts que és el PP qui ha entrat dins Vox. Personalment crec que mai no s’haurien d’haver estotjat les camisetes verdes –i tot el que representaven- perquè la llengua catalana, la nostra, està tan amenaçada ara com llavors. Amb la diferència que fa 10 anys, ben aviat se sentí remor de resposta inequívoca a tots els atacs i ara mateix aquesta remor no se sent o no ho fa de la mateixa manera. I cal gairebé desesperadament que es faci sentir.