marginàlies

Descambuixada es lleva la matinada pels efectes dels malsons, que no han concedit cap treva en tota la nit. Empaita la migranya, que barra el pas a la claror que cal per rabejar la closca i el senderi en albades  d’aquesta natura. Entra dins un ull el deixant d’una peganya i desenfoca la mirada tot evitant veure la corrua de llepaires que, tant d’hora, ja prenen posicions en els posts de comandament, com els mercaders, els placers o els municipals. La banda sonora a les martellades del maldecap la posen el trànsit peresós dels autos que encara no frisen i els ocells urbans, que piulen com si fossin sords. On són, les mosques, enguany? Se’n veuen poques i hom diria que envellides, amb les antenes derrotades.  Carbassenc s’aixeca el sol tot advertint que l’aire s’encabronarà d’aquí a poc. Els dies rúfols mai no en  fan cap de bona. I tanmateix tothom el deixarà passar, al dia emputat; ningú no deixarà d’anar a la seva  desafiadorament cara alta, com si la niciesa requerís monuments. Els diaris seguiran elogiant l’analfabetisme i el poder provincià –l’altre cau molt lluny!- anirà prou alerta a deixar escapar cap toixesa. “Mai no serem lliures de veure el sol, si anam ulls clucs”, sentencià el savi Joan Mascaró.  Lamentablement són comptats els qui li fan cas i per això són bandejats i escarnits. Ara i aquí qui dicta sentències és el poc seny i la idiòcia qui la fonamenta. Davant això, qui és capaç de cridar que val més  encendre un llum que maleir les tenebres?