marginàlies

Es despert amb un fil de saliva que li davalla per la barra i pren la direcció del coll, senyal inequívoc, es diu, que la nit ha estat plàcida. No recorda, per això, cap somni. Aquest matí embromat en el primer que pensa és en la penosa fila que fa quan s’aixeca del llit. En passar per davant el mirall del bany, acala el cap, tota retuda, com si les arrues que li encloten els ulls i li ressalten els pòlums fossin traus de guerra.

Així i tot té l’esma de parar esment als records serens que voltoregen sobre les peladures del somnis més trapelles, com aquell en què bussejava nua en un fons de mar de cine, tan espectacularment el vivia, i una grapada de peixos menuts i virolats li vigilaven de prop el ventre i l’entrecuix, com si la  volguessin resguardar de mals majors. I és en el retorn d’aquesta calma gairebé perfecta que cau en el  compte que cap mot no alena sense voler i que no sempre es tenen a mà les paraules per amortir els cops baixos, els cops de puny a la barra de les quimeres.