marginàlies

Gaudint de les estances del palau del Consell de Mallorca en hores tardes, quan allí només hi ha el personal de vigilància i neteja, pensava en la història d’aquest recinte que és recent, de finals del segle XIX i començaments del XX. L’aixecaren sobre el que durant moltíssims d’anys va ser presó perquè fos la seu de la Diputació de Balears, ens creat a les Corts de Cadis el 1812.

La seva majestuositat , la seva potència, l’ordre que imposa, fa pensar, d’entrada, que concentra molta història antiga i no és així: és un edifici jove que durant la major part de la seva vida va fer de llotja a les grans famílies mallorquines.

Parant esment a tot això i tenint en compte que ara mateix és la seu del govern de Mallorca –almenys damunt els papers estatutaris que tan poca vasa fan- pensava com s’hi respira a l’antiga presó ara mateix quan els drets van de folondres i a la democràcia li surten floroncos pertot, especialment a les seves parts més sensibles. Em demanava com viuen el palau i els nous comtes palatins les repressions, les censures i l’agressivitat brutal que tornen a imperar en haver ensumat al Principat que l’emancipació anava –i encara va- de debò. Què senten, el palau i la seva cort, en veure com es treuen el cabessó els elements més ferotges i sanguinaris del fetxum i de la impunitat amb què actuen.

Ni l’Alt rei En Jaume ni els seus hereus no trepitjaren mai aquest edifici impressionant i sense la seva petja l’esplendor s’apaga. Per l’escala ampul·losa tampoc no hi pujaren els agermanats, però sí que hi ha fet estatge el poder que més ha oprimit el poble fins no fa res, com qui diu. Per això, al palau del Consell li falta call, jornals de feina extenuant, el sanglot del desesperat, la justícia de l’ultratjat.

De vegades la bellesa cerca els camins més tortuosos per picar-te l’ull.