marginàlies

Els 60 anys de l’Obra Cultural Balear desperten aquests dies l’interès de certs mitjans de comunicació i, per això, em demanen parer en haver presidit l’entitat des del 29 de novembre de 2005 al 28 de febrer de 2018. Onze anys, tres mesos i un dia que, encara que sonin a condemna, varen ser els més intensos de la meva vida, l’honor més alt al que he arribat i que probablement arribaré.

Representar una entitat impulsada per Francesc de B. Moll i prendre el relleu de Miquel Fortesa, Climent Garau, Josep M. Llompart, Ignasi Ribas, Miquel Alenyà, Bartomeu Fiol, Antoni Mir i Sebastià Frau va ser vertiginós i suposà adquirir una responsabilitat enorme, un pes que no va fer més que augmentar dia rere dia.

No n’he fet balanç, encara, d’aquests anys de representació; no m’hi he capbussat per fer-ne memòria perquè estic convençut que el resultat no seria, per mi, tan satisfactori com desitjaria. A més, la meva representació va ser infinitament menys lluïda que la feina –la feinada!- que varen fer els diferents membres de les quatre juntes directives que vaig encapçalar, els equips professionals de la casa, la gent de les delegacions i els voluntaris, els veritables artífex, uns i altres, de les fites que s’assoliren. Tanmateix, vaig fer el que vaig poder –segurament hauria pogut fer més- per servir l’entitat per sobre de tot.

És inevitable, però, que d’aquests anys es mantinguin constants certs flaixos que, adesiara, se’m presenten amb força emocionada. La inauguració de Can Alcover, el 15 de juliol de 2008, per exemple. O la manifestació del 25 de març de 2012, aquell aclaparador “Sí a la nostra llengua” que convocà 50.000 persones, la manifestació més nombrosa amb el català com a motiu i estendard, el clam de la qual l’impresident Bauzá escoltà per molt que volgués fer creure que no. O la mar verda, 100.000 persones oposant-se al TIL que vaig fer acompanyant Muriel Casals, aleshores presidenta d’Òmnium, una amiga que, com més va, més enyor. O l’ingrés a la presó de Jordi Cuixart, també president d’Òmnium, sens dubte la glopada més amarga dels meus anys al capdavant de l’OCB.

He dit sempre que em donà molt més  l’OCB que el que jo l’hi pugui haver aportat. Per això em fa una certa vessa fer inventari dels anys que la vaig servir com millor vaig saber. Que hi hagi persones, conegudes o no, que, adesiara, per aquesta dedicació ocebera meva, me mostri la seva simpatia i algunes fins i tot un respecte que em ve una mica gros, em dona quelcom semblant a la conformitat.