marginàlies

El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar la Llei del Referèndum després que els partits que no van de democràcia hagin fet mans i mànigues per impedir-ho i hagin abandonat la seu per no haver de votar. I mentre els aplaudiments omplien el fòrum, pensava, sobretot, en Muriel Casals i amb els milions de persones que des del 30 de juliol de 2010 i fins ara han demanat clar i català, pulcrament democràtica, radicalment pacífica, revolucionàriament il·lusionada i tossudament persistent el dret a decidir el seu futur.

I també m’he centrat en la figura de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I en veure el seu aplom, el seu tarannà, la seva força i la seva fermesa, em dic que podria ser la primera presidenta de la República Catalana. Si el Principat vol entrar en bon peu en el club dels estats lliures del món ho ha de fer amb una presidenta. I Carme Forcadell ho té tot a favor: fa anys que representa el clam ciutadà a favor de la causa de l’emancipació i d’altres causes que no han fet més que enfortir la musculatura social decidida a decidir. I de la feina a peu de carrer i de ciutadania a presidir el Parlament més valent i decidit d’ençà de la pèrdua dels nostres drets el 1714 i 1715. És clar que no és l’única, afortunadament: a Catalunya hi ha moltes dones en la primera línia política que serien excel·lents presidentes de la nova República Catalana.