marginàlies

Avui fa noranta-cinc anys que va néixer a Los Ángeles, en els Estats Units de Nord-Amèrica, Norma Jean Baker (o Mortenson, segons altres fonts) que adoptà el nom artístic de Marilyn Monroe, un dels grans mites cinematogràfics. I malgrat aquesta aurèola, Norma o Marilyn no va tenir una vida gens regalada. Pensant que a través del cinema aconseguiria amortir tots els cops –alguns d’ells inesborrables- rebuts durant la infància, només hi trobà més desesper, més angúnia, que l’abocà al final tràgic que tingué. Només tenia 36 anys.

D’aquesta vida maçolada entre focus, aduladors i aprofitats, el poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal (1925-2020) en va escriure una “Oració per Marilyn Monroe” que descriu precisament aquesta amargor seva i la nostra torna, la dels espectadors dels seus films i de les seves cuites amoroses o no, mesella de brutalitat; si més no, d’insensibilitat.

Aquesta oració traslladades per mi al català diu així:

Senyor
rep aquesta al·lota coneguda en tota la terra amb el nom de
Marilyn Monroe
encara que aquest no era el seu nom vertader
(però Tu coneixes el seu nom vertader, el de l’orfeneta violada
als 9 anys
i l’empleadeta de tenda que als 16 anys s’havia volgut matar)
i que ara es presenta davant Teu sense cap maquillatge
sense el seu Agent de Premsa
sense fotògrafs i sense firmar autògrafs
sola com un astronauta davant la nit espacial.

Ella somnià essent nina que estava nua en una església
(segons diu el Time)
davant una multitud prostrada, amb els caps en terra
i havia de caminar de puntes per no trepitjar els caps.
Tu coneixes els nostres somnis millor que els psiquiatres.
església, casa, cova, són la seguretat del si matern
però també quelcom més que això…
Els caps són els admiradors, clar
(el munt de caps en la foscor sota un raig de llum).
Però el temple no són els estudis de la 20th Century-Fox.
El temps –de marbre i or- és el temple del seu cos
en el que hi ha el Fill de l’Home amb una corretja a la mà
expulsant els mercaders de la 20th Century-Fox
que feren de la Teva casa d’oració una cova de lladres.

Senyor
en aquest món contaminat de pecats i radioactivitat
Tu no només culparàs una empleadeta de tenda.
Que com tota empleadeta de tenda somnià ser estrella de cinema.
I el seu somni es féu realitat (però com la realitat del tecnicolor).
Ella només va actuar segons l’escrit que li donàrem
-El de les nostres pròpies vides- I era un escrit absurd.
Perdona-la Senyor i perdona’ns a nosaltres
per la nostra 20th Century-Fox,
per aquesta Colossal Superproducció en la que tots hi hem treballat.
Ella estava afamada d’amor i li oferirem tranquil·litzants.
Per a la tristesa de no ser sants
se li recomanà la Psicoanàlisi.
Recorda Senyor la seva creixent paüra a la càmera
i el seu odi al maquillatge -insistint a maquillar-se a cada escena-
i com es va anar fent gran l’horror
i major la seva impuntualitat en els estudis.

Com qualsevol empleadeta de tenda
somnià ser estrella de cinema.
I la seva vida fa ser irreal com un somni que un psiquiatra interpreta i arxiva.

Le seves relacions amoroses varen ser un bes amb els ulls tancats
que quan s’obrin els ulls
es descobreix que va ser sota reflectors
i apaguen els reflectors!
I desmunten les dues parets de l’estança (era un set cinematogràfic)
mentre el director s’allunya amb la seva llibreta
perquè l’escena ja s’havia rodat.
O com un viatge en iot, un bes a Singapur, un ball a Rio
la recepció a la mansió del Duc i la Duquesa de Windsor
vists a la saleta de l’apartament miserable.

La pel·lícula acabà sense el bes final.
La trobaren morta en el seu llit amb la mà al telèfon.
I els detectius no varen saber a qui volia cridar.
Va ser
com algú que ha marcat el número de l’única veu amiga
i escolta només la veu d’un disc que li diu: WRONG NUMBER.
O com algú que ferit pels gàngsters
allarga la mà a un telèfon desconnectat.

Senyor
qui sigui que hagi estat a qui ella anava a cridar
i no cridà (i per ventura no era ningú
o era Algú el número del qual no figura en el Directori de Los Ángeles)
contesta Tu al telèfon!