marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de juny de 2013
0 comentaris

EL CATALÀ, COSA -I CASA- NOSTRA

El procés emancipatiu engegat en el Principat de Catalunya no té aturador i a Madrid –per personalitzar la resistència- ho saben cert. Clar que l’espanyolisme més fatxenda, legionari i espitregat, que no és poc, desbarra a les totes (com més bèstia sigui la niciesa, la intoxicació o la falòrnia contra la catalanitat, millor) i els mitjans de comunicació servils i llepaires del poder centrípet amplifiquen fins a l’eixordament les animaladotes que es diuen menyspreant la intel·ligència.

 

Tanmateix, però, la realitat és tossuda i, com més va, més força i volada pren la voluntat d’alliberament. L’odi llançat vers una col·lectivitat o causa molt sovint acaba sent nutritiu per la causa o col·lectivitat odiades.

     Tan clar veu el reaccionarisme espanyol que el Principat se’n sortirà, que prepara convenientment el tallafoc necessari perquè el seu exemple emancipatiu no s’escampi. D’aquest pla en neixen els atacs i escomeses contra el català de José Ramón Bauzá, a l’arxipèlag balear, i dels altres governs conservadors als altres territoris i països on el català n’és la llengua. La pretensió és molt clara: reduir la nació catalana, que s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, als límits precisos del Principat. D’aquesta manera, el català s’esquartera, es jivaritza, i es converteix en valencià a València, mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc a l’arxipèlag, i llengua aragonesa pròpia de l’Aragó oriental (o LAPAO, per entendre’ns) a la nostra Franja de ponent. Sense llengua, ens volen dir, no hi ha poble i si no hi ha poble, no hi pot haver reclamació de pertinença possible. Morta la cuca, mort el verí.
I s’equivoquen, evidentment, perquè les reaccions contràries a aquests greuges i escomeses han estat i són aclaparadores, i a tots els territoris catalans. Ara mateix, a l’arxipèlag, més del 70% dels pares dels infants que començaran l’escolarització el curs vinent han demanant de fer-ho en català. Fa poc més d’un any, a Palma sortiren al carrer més de 50.000 persones exigint respecte per la llengua que parlam des de fa prop de vuit-cents anys. Al País Valencià tampoc no deixa d’augmentar el nombre de famílies que també volen escolaritzar els seus fills en la llengua nostra. I més, encara: una trentena d’alcaldes aragonesos de pobles catalanoparlants de diversos partits, un del PP i tot, es comprometeren fa uns dies a actuar davant la Justícia i la Unió Europea
contra la nova Llei de Llengües d’Aragó.

Significa això que no ens doblegaran; que els catalanoparlants de tots els indrets seguim entercs volent pensar, sentir i dir en català perquè és l’única manera que sabem de connectar-nos amb l’entorn immediat i amb el món. I per això, també, cal tenir ben present que qualsevol atac o greuge comès a qualsevol punt del territori català, és un greuge o atac a la catalanitat entera. Els Països Catalans som molt diversos, clar que sí; i amb escenaris i ritmes molt distints, evidentment; però ho som en la unitat. És per això que a l’hora de fer valer, això és, de valorar la llengua i la cultura catalanes –i per extensió tots els instruments i mitjans que les difonen i amplifiquen- hem de superar qualsevol frontera administrativa o mental. La prudència, ja ho sabem, no ens ha de fer traïdors. I mai no es pot considerar una ingerència a casa d’altri voler que la llengua nostra ocupi el rang que li correspon per història, per parlants i per prestigi. Casa nostra és el català.

Molt aviat, el Principat es convertirà en el primer estat de la nació catalana i quan això s’esdevingui no es clourà res, sinó que serà el començament de tot, car somiam i volem lliure la nació entera.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.