marginàlies

Quina orgia de mandra!, renega el vell en no trobar res nou en la llum que es fa llar endins. No arribam enlloc per molt que anem i tot són corregudes, es lamenta. Massa llei, aixeca la veu; massa decrets que posen caríssimes les salvatjades. Ser bandejat cada cop costa més, brama a la fi i sa dona el reprèn –ja està bé de beneitures!- mentre li embotona el coll de la camisa. Deixa’m-ho dir encara que sigui amb la boca molt petita, li suplica. Fixa’t-hi, reina meva: tot són jutges i fiscals, i els grillons sempre emmanillen els mateixos canells; en els calabossos sols hi paren els miserables.

Vinga, li entafora la muller, que sempre estàs igual. No veus que amb tanta parlaria boja i tanta cara esmussa ningú no et farà cas, vellard malsofrit? I ves en compte, que si dius aquestes animalades davant qualcú significat, tu sí que acabaràs a la garjola. No pateixes, estrella, li retorna el vell amb la mà a una galta; ja saps que quan el cap em va a mil, la pensa escarabuta qüestions purulentes i les mans no donen l’abast per contenir la impotència de les llàgrimes. Venga, vell rondinaire i tronat, li acaba d’adreçar la corbata sa dona. Venga, no t’entretinguis que el teu nét no ha d’estar per tu. I de l’escola,  tot d’una a casa, no us encanteu pel camí, que bons sou, ell i tu. T’has pres les píndoles? Sí, dona, sí, ja m’he pres la dosi diària de resignació. Per cert, saps que el nostre nét qualsevol dia farà caure la claror, mirant-s’ho tot amb tanta frisança?