marginàlies

Qui diu que no seria convenient esqueixar tots els versos que ens han ensucrat la rebel·lia i omplir de grafits obscens els excusats de casa?
Qui i per què em pot impedir que xerri fins a perdre l’alè, que obri tants corredors de la mort com enemics intueixo i se’m declaren, que demani clemència per la demència?
Amb quina cara i qui té barra de no permetre’ns dir allò que ningú espera que diguem, de sorprendre qui presumeix de conèixer-nos sense saber el nom de cap, de voler conèixer el darrer instrument de tortura per fer patir qui mal ens vol, de voler torturar l’estupidesa que mana i comanda?
Qui, com, quan i per què no se’m permetrà relacionar l’amor amb un Calvari,
desclavar les dèries més rebeques, amollar els rebecs que mufen al vent i s’esventren, ventar el ventre de la mare, escriure ulls clucs i sense guia el tastanejar del deportats de l’emoció?
D’acord amb què i qui pot evitar que aixequem barricades en comptes de teixos,
que convertim en espantaocells les banderes dels toixos, que provem de fer net on la brutor és un luxe, de no ser luxuriosos quan la sang s’encén, d’encendre ciris al sexe perquè no ens faci quedar malament?
Per què no puc anar i venir sense moure’m d’on som? Quan deixarem d’avançar anant cul enrere?