marginàlies

El meu padrí de fonts morí fa uns anys i entre el sac gran de virtuts que atresorava no hi era el bon costum de regalar-me la mona de Pasqua preceptiva. I això que som un xocolater –vull dir consumidor de xocolata i com més pura millor- d’allò més reconsagrat. Val a dir que al meu torn, entre la carretada de defectes que tant em delaten, hi figura el mal costum del meu padrí i tampoc no he regalat mai cap mona de Pasqua a la meva fillolada. Des d’aquí i ara que són homes i dones fets, condrets i admirables els deman disculpes, poalades de disculpes.

Tanmateix, per Pasqua, llevat de les mones, no són festes de regals. Temps era temps, això sí, alguna dama i algun senyor de bona butxaca i millor respectabilitat es feien qualque vestit per lluir en la processó de l’Encontrada. Com sigui, aquestes festes pasquals jo m’he fet un regal: el nou disc de Blaumut, “Equilibri”. I avui, dilluns especial, l’he pogut sentir un reguitzell de vegades i a cada audició més gran es feia el regal fins que no ha cabut dins la casa.

Veritablement és una festa per als sentits, aquest “Equilibri”. Obren amb “Atlàntida”, dels confins de la mar, i acaben amb “El camí dels elefants”, una peça sense veu però amb totes les veus que són capaces d’omplir-te el cos i l’esperit d’estremiments. Un viatge embadalidor, curull de llaminadures i pessics al moll de la sensibilitat. Treball magnífic, sí senyor, de treure’s el barret. “Vint-i-un botó” i “Encara” m’han frepat especialment. I no me l’he acabat, evidentment.