marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

5 de novembre de 2009
0 comentaris

CÓS D’AGULLA

No li costa gens, fer temps als aeroports. Llegeix o mira tafanerament estenent la vista com si passàs el pedaç blanc per comprovar si s’ha netejat amb cura. Mira amb punyeteria i parant esment en detalls poc substancials. Per exemple, que els avions s’assemblen més als esquàlids que no a cap au. I que en aquests espais  (o màquines) de fer milions que volen cap a la capital de la metròpoli no hi està permesa la presència de bestiari volador si la seva envergadura és superior a la d’un teulader. Si és de nit, compta els punts de llum, propers i llunyans -els que pertanyen a la urbanitat- i es diu sempre que acompanyen, que semblen posats a posta per espolsar els fantasmes de les fòbies a les àgores o als llocs tancats.

Totes les terminals fugen dels colors estridents i presenten molt de vidre. Perquè no hi incorporen rosasses, com a les catedrals? Ningú no és completament qui és, als aeroports, per molta seguretat humiliant que s’imposi, i per molta cèl·lula d’identificació que es reclami cada dos per tres: cadascú és el seu nom propi, barra primer llinatge al qual, sense cap separació, s’hi adjunten dues lletres no se sap si aleatòries o producte d’una operació logicomatemàtica. I és, precisament, aquesta mena d’anonimat allò que el tempera; sentir-se a mercè d’un temps controlat remotament on la paraula retard és la més corrent. Té temps, anit, per fer tot això que acostuma mentre espera el vol i fins i tot per començar a compondre l’arrancada d’una nova faula:

La força dels precs ens preservarà de malastres. I si apregonam una mica més els actes de contrició per haver ofès els summes sacerdots i les alcavotes, s’esvairà per sempre la malastrugança que ens ha impedit fer fortuna i enderrocar alcàssers. Almenys això diuen que ho han sentit a dir a l’oracle que més i millor coneix la nostra natura d’àcars de la por. Hem fet passar els anys de la nostra vida per cóssos d’agulla a comptes
d’empènyer els anys, com ens havien ensenyat, i aquest temps conquerit a cops de d’anòxies, renúncies i patiments, no correspon de cap manera al que desitjàvem. Així de terminant ho expressà al savi l’àcar en cap. I diuen que la mirada del profeta primer no pogué ser més reprensiva.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.