marginàlies

Dia cluc, avui, i no ha calgut que comparegués la boira. Dia covat, encara que l’aire no ha deixat de remenar-ho tot i calia tapament per espantar el refredat. No ha estat cap dia triat, malauradament, ni de cristians, com deia un temps la bona gent, quan les paraules tenien valor suprem i donar-la, a la paraula, adquiria rang d’honor. Per això aquelles persones que tenien paraula eren aquelles que complien les promeses. I quan tornaves arrera la paraula, volia dir que la promesa es trencava. Paraula d’home –i de dona!- i no de sastre.

I no val dir “no diguis mal del dia que passat no sia” perquè l’esperança ja no pot ser més d’ase. I ja se’n poden fer, de coses bones, que a l’hora que és, ja no en rebrà cap, d’esperança.

Hi ha dies i dies, i dies que de dia no en tenen res; ho tenen tot de porqueria.  Clar, dia de bou, tot és bou; dia de porc, tot és xuia. Això, sí. Dia d’hipòcrites que han fet bo l’adagi: «Tal te donarà el bon dia, qui et trairia si pusquia». Un altre adagi diu: «Qui s’ho menja tot en un dia, ho caga tot en una hora». Doncs en dies com el d’avui, no menges res en tot lo dia i la cagues cada hora. Sí, segur que avui el dia ha estat més curt que el de Sant Tomàs.

No tenc  la cara de maig, avui, i en canvi totes les taules que conec ho són, de maig: sense pa ni companatge; si setrilleres ni especier. Pel maig de raig a raig segons de què i per a qui. De tota manera, «Si ha entrat maig o no ha entrat, els apòstols diran la veritat”. N’estic ben segur.

Avui més que mai voldria tenir paraula d’ovella i fets de llop.