marginàlies

M’han dit que som un boomer i tot d’una he pensat que, per als altres, començ a ser moltes coses i poques, poquíssimes, per ventura cap, de les que m’adjudiquen. Això sense reparar en aquelles que sí voldria ser, m’afany per ser-ho insistentment i no hi ha manera de sortir-me’n. Aquesta de boomer, però, m’arriba com una desconsideració, dit amb tot afecte, que ningú no s’ofengui, si és que les ofenses, en plena era de la comunicació immediata, global i estupiditzada, encara són les ferides que hom fa a la dignitat personal d’altri.

Els boomers, segons sembla, som els que tenim entre 58 i 70 anys, i, d’acord amb no se sap quina regla, tot i haver participat de manera directa o per influència de les lluites per la justícia social i els moviments artístics que propiciaren la contracultura de la part final del segle XX, entre d’altres característiques com la recerca de la realització personal, tenim una certa aversió als canvis i ens hem tornat conservadors; molt conservadors. Això diuen o sembla. Doncs no m’hi sent, boomer. És clar que tota caracterització, com aquesta, és general i admet, com no pot ser d’altra manera, sortides; o això voldria.

Tanmateix, però, per molt que no ho vulgui ser, per molt que em renegui, la meva edat em condemna. El temps, ai, el temps! El que resta i el tudat; el que es tuda i el que s’esmuny.