marginàlies

Passejar per Ciutat entrada la nit, quan el silenci assoleix el grau més alt d’eloqüència, és un gust malgrat els excessos lumínics que pateix. En els carrers s’hi ha de veure, clar, però no cal fer-ne un gra massa. I això d’il·luminar monuments i façanes em sembla una arrogància ben estalviable. No cal contaminar ni gastar tant. Per què no deixam dormir el llegat de la pedra?

Ahir vespre, passades les deu i mitja, sortien els disputats del nostre Parlament. Sota la mateixa vorera porticada, a poques passes de la porta del Parlament del Carrer Palau Reial, un home ajagut a terra tapat a la mala intenta dormir. Li importa poc el sobresou que cobren certs alts càrrecs del Govern que no resideixen a Mallorca, els projectes que volen engrunar encara més el català o l’asfíxia econòmica a què ens sotmet l’Estat. Tampoc els diputats no s’hi apropen per interessar-se per ell.

Qui s’hi apropa és una al·lota de la Unitat Mòbil d’Emergència Social per si vol res i el cessant, amb mals modes i pitjors paraules, l’engega.

En certa forma, la barrera que separa els diputats i el sense sostre, també és contaminació. Probablement la pitjor.