marginàlies

Avui a les 12, a la plaça de Sa Bassa, de Manacor, ha començat l’Acampallengua 2012. En aquesta hora i en aquest indret hi han confluït dues cercaviles, una encapçalada pels Xeremiers per la Llengua i una altra per tres batucades. En l’acte d’inici hi ha intervingut Carles Amengual, dels xeremiers; Carme Sànchez, portaveu de Joves de Mallorca per la Llengua; Antoni Pastor, batlle de Manacor, i servidor. Aquest és el meu parlament.

Sigui tothom benvingut en aquesta festa gran i grossa per la llengua nostra que els Joves de Mallorca han preparat amb tot esment.

Ara, avui, quan la llengua catalana, que és la nostra, és maltractada, humiliada, perseguida i vexada per les institucions públiques que, per manament legal, estan obligades a vetllar pel seu coneixement, promoció i prestigi, aquest Acampallengua té més sentit que mai.

El passat 25 de març, 50000 persones omplírem els carrers de Palma per cridar fort i clar “Sí a la nostra Llengua”. Aquests dos dies, a Manacor, aquells i els que s’hi vulguin sumar, tornarem a renovar el clam perquè es torni a sentir amb claredat extrema; “Sí a la nostra llengua”.

Cal agrair al batlle Toni Pastor que oferís Manacor per ser l’epicentre d’aquesta festa que arribarà a tots els racons de l’illa i arribarà a les altres illes germanes i als nostres germans continentals. I cal agrair-li, també, la fermesa amb què ha mostrat cara per la llengua que parlam de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest sentit, senyor batlle, vós sí que sou Molt honorable.

Aquest Acampallengua manacorí pot ben bé ser la contribució del jovent mallorquí als 150è aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover, el gran apòstol de la Llengua Catalana, que celebram enguany. També pot ser un homenatge a tots els creadors de Manacor que han donat el millor d’ells mateixos per la nostra cultura. Són molts i excel·lents els escriptors que Manacor ha ofert i ofereix a la literatura catalana.

D’entre ells, permeteu-me que esculli Miquel Àngel Riera per cloure aquesta intervenció i que en recordi un versos que dedicava als que volen ser terra, però no poble amb nosaltres; els mateixos que ens enclaven la llengua, el tranc i la paraula.

Deia –i diu- el poeta:

Deixau-nos pastar el nostre pa,

després menjau-ne.

Ompliu-nos el carrer, però no el poble.

Contemplau el país

sense sagnar-lo.

Deixau-nos ser qui som.

Així doncs, que comenci la festa per la nostra llengua, una festa presidida per la responsabilitat, el seny, la solidaritat, la inclusió i el més gandhià pacifisme. Que el clam i el reclam arribi per tot clar i net, com ens ensenyà mossèn Alcover.