marginàlies

Se li diu baticor al fet de bategar fortament el cor. L’Alcover-Moll hi afegeix desmai, desaparició transitòria de les forces vitals. Tenir un baticor, així, vol dir sentir-se molt accelerat el cor per un motiu més que justificat o no, o tenir la sensació de defallir en qualsevol moment.

Ignor si d’aquest substantiu tan específic se n’han fet derivats. No crec que existeixi el verb “baticorar”, per exemple, i això que és ben gràfic i molt eufònic. “Baticorós”, que seria aquell propens o provocar baticors, també hauria de poder tenir cabuda en el vocabulari que manejam espontàniament perquè de baticorosos n’hi ha per tot.

Això no obstant, en el meu entorn familiar –ignor completament si es diu enlloc més- sovinteja el mot “baticorot” que es diu a aquella persona que, momentàniament, ha demostrat una innocència gens rigorosa; que ha actuat davant un fet o respost a una qüestió amb poc seny i menys traça; o encantadament. Sona molt fort, si va a dir ver. Augmentar un mot dolç com baticor el menysprea, dota el “baticorot” d’una malesa gruixada i deixa en molt mala posició qui el rep. Com per fer-li tenir un baticor, certament.