marginàlies

Des del coll es veu la badia i amb prou nitidesa la precipitació de la nuvolada atapeïda que enjogassa el cel. La mar, en contrast, està emmirallada i per això es pot veure on desemboquen els col·lectors de les aigües brutes. El color merdós que infecta els entorns de la rada indica que és allí, fent part de la porqueria, on va a raure l’esperança, el desig depurat, perquè en estat pur pot perjudicar seriosament la vida de l’home i del corall negre.

Deia el jai que tota la vida va fer d’ordinari de les monges que l’esperança era una bubota pallassa que entretenia les penes dels vells i dels malalts envaïts per la febre. Quan duia dues copes de més, canviava d’imatge i deia que l’esperança era una monja sense vel i amb els enagos a la vista. L’esperança és com la mar, que fa forat i tapa, deien que pontificava el senyor notari en sentir desbarrar el jai. Cosa de vells i de derrotats, és l’esperança, pensava per ell el casiner per no animar més el jai a seguir xerrant pels colzes i per les copes.