marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
14 de maig de 2012
0 comentaris
EL SOL NO CREA SOLC
En sortir de ca seva, el sorprèn favorablement la flaire intensa i gens impostora de les primeres roses de les pasteres del veí, que cuida amb un zel que esborrona. I en estar-ne ben ple, sense fer-ne comptes, del fons més rebregat de la seva memòria, li ve al cap el vals francès Dominó, que fa segles que no taral·lejava. L’acordió que l’interpreta li torna a dir que, com quan era jovençà i empaitava els amors de la primera novieta que pretengué, la primavera converteix els cors en caixes de música i disbauxa de castanyetes i espanta-sogres.
Però no era del perfum de les roses veïnes ni dels compassos del vals, que en tenia el cap ple just després de fer el cafè amb llet. Havia llegit al seu diari de referència que els planetes del sistema solar i el propi sol viatgen per l’espai orbitant al voltant del centre de la Via Làctia, que no és altra cosa que un forat negre supermassiu i tres-cents milions d’estels, pel cap baix. La velocitat amb què ho fan és de 800.000 quilòmetres per hora. També es mouen respecte als estels i el medi interestel·lar del seu voltant, moviment que és conegut com a peculiar. I si fins ara es pensava que el sol ho feia a 95.000 quilòmetres per hora, estudis recents indiquen que ho fa més poc a poc: a 85.000 quilòmetres per hora. D’altra banda, també s’ha descobert que el sol, en aquest viatge seu entre els estels, per no anar prou ràpidament, contràriament al que es pensava, no crea solc, ona de xoc davant l’heliopausa, en termes científics.
Entossudit a entendre i a assumir aquests paràmetres gairebé absoluts, d’altre món o tan a prop de les divinitats, s’ha topat amb les roses i amb el vals. Tot i la complexitat, sosté que aquesta mena de coneixement és imprescindible que es divulgui i que hom faci l’esforç de descabdellar-ne les dades perquè ens permet dimensionar amb més precisió la nostra atribolada condició humana. En certa forma, diu, observar la terra i els terrenals des de més enllà de l’estratosfera ens permet afinar sensibilitats i altres pensaments poc avesats a la quotidianitat.
I s’adona, tanmateix, que no hi ha manera d’avançar en aquest sentit; que és més bo de fer seguir la mansuetud de Dominó i les escletxes ardoroses que obre, o la rotunditat de l’aroma de la rosa cuidada amb esment zen. Al cap i a la fi, amb el bon temps s’alleugereixen els cossos i els pren amorosidament la calidesa. I la llum corre a l’ampla per les rambles acaronant els desigs dels sapastres i el que queda de l’esperança asilada.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!