marginàlies

Amb certa estridència, amb les primeres calorades, retornen precipitadament les ombrel·les per protegir el maquillatge facial i les clepses aviciades de les escopinades dels enzes apoderats que esputen en aspersió i cada cop amb més força. I també s’anuncia sotto voce el retorn dels trens de fum que encara perduren per ennegrir molt més la fragilitat del clima i la pensa dels hereus dels primats que cerquen altres planetes per destruir amb la seva petja indeleble. Sona un piano i ningú no s’imagina qui interpreta la peça més emputada de Litz: té els dits de nin, els peus no li arriben als pedals, i que fan anar barruguets amb vestits blancs, i segueix la melodia amb veu de cossi. Algú ha fet creure que al capdamunt de la carena hi ha aparegut una mar tropical i cap allà hi corren els menys domtats de cada família per a surfejar-hi. A la ciutat que ja no somnia, en un dels racons més compixats pels cans i on no hi arriben les càmeres de seguretat, hi escriu sense frisar qui millor coneix els mapes dels sentits i qui més es deixa perdre en aquest territori que no reconeix cap més ordre que l’acompliment dels desitjos de la pell engallinada.