marginàlies

Enguany fa cent anys que Gustau Gili editava a Barcelona “Cap al tard”, de Joan Alcover, un dels  poemaris capitals de la literatura catalana del segle XX. En el pòrtic, el mateix Alcover afirma que: “Els  déus que es passen la vida component-se els plecs de la túnica per afectar serenitat, no són autèntics. L’Olimp que es preocupa dels espectadors, deixa d’esser l’Olimp. Jo m‘acontent amb esser home i no tenc a bé marmorisar-me per decorar el temple d’un mite sense entranyes”.

El poemari s’enceta amb “La Balenguera”, l’himne de Mallorca des del 1996, i es clou amb “La Creu”, “una salutació –indica el propi Alcover- als poetes i escriptors que amb altres excursionistes de la Catalunya espanyola i francesa dugueren a Mallorca la creu que fou plantada en el paratge del pinar de santa Ponça on moriren gloriosament En Guillem i En Ramon de Montcada”. Entre una i altra, trenta- dos poemes més entre els quals en destaquen les elegies, sis de les peces poètiques més belles que ha donat mai la llengua catalana.

L’Obra Cultural Balear, demà, a Can Alcover –  Espai de Cultura, commemorarà aquest esdeveniment convocant quinze poetes perquè recitin alguns poemes de “Cap al tard”. Serà la millor manera  d’inaugurar la reforma del jardí que permetrà fer-hi actes de petit format quan el bon temps ho permeti. S’ha volgut integrar aquest espai a la resta del casal i val a dir que s’ha aconseguit. Ahir vaig tenir l’oportunitat de passejar-me una estona llarga per aquest jardí alcoverià acompanyat d’una llum capvespral que fendia el seu esperit amb una eficàcia aclaparadora. En tot el casal només hi era jo i la presència afectuosa i aviadora del poeta. Se sentiren campanes que cridaven a missa o a oració i badocant en l’estanyol evocador -gens carrincló, tanmateix- vaig tornar a sentir la força transformadora de la paraula feta vers.