marginàlies

Anant cap a la dutxa, quan la fosca del matí encara senyoreja, reben l’home murri palplantat enmig del corredor: el caramull de bolígrafs que esperen paper, la vanitat de creure’ns porcs, el cafè tebi que no respon a les seves expectatives, la xicra esmorrellada i els agents patògens que congria, els tres rellotges de ca seva que s’avenen tant com tres porcellins dins un sac, els llibres de versos negligibles que s’apilen estimant-se a un racó de la llibreria, la migranya que de bon matí ja el martiritza, la portada acostumada del veí que sempre fa tard a la feina, l’automatisme de qui escriu en hores tan promptes pensant que fa un ou de dos vermells, la cançó odiosa que no aconsegueix treure’s del cap, l’acuit dels deutes, les punyides incessants de pressentiments foscos, la pigota borda del nét que ja comença a saber com se les gasta la vida i tot just fa un any que la coneix, les fortaleses que deuen caure en aquest mateix instant en alguna banda del món, els murs que s’aixequen en camps propicis a les bones collites, l’odi dels enemics que passa per davall les portes com el celistre, el record dels absents que es desespera per fer-se present, el manfotisme exasperant de la cap de secció, els aborígens australians que seran ciutadans de ple dret per referèndum, el cinisme de qui demana una bona mort, el temps que segueix als aiguats devastadors que no sap per on ha de prendre, els armaris oberts dels moralistes, l’extrema rigidesa del fatxum que esperona i tira coces a qualsevol davantal, la son que mai no s’acaba, el malestar integral que no deixa, les ferides obertes que criden el vinagre, el passat que mana amb mà de ferro, el present que desbarra i el futur que s’esbutza de riure.