CRIT DE MIM

Reu de la callada maldestra,
en no saber pastar les paraules
indispensables per entendre
i topografiar el sibaritisme
de l’antropofàgia,
t’estimares més cercar aixopluc
en qualsevol de les cinquanta
versions conegudes d’El crit, de Munch.
I no caigueres en el compte
que l’ofec del lament,
més carnassa teva oferia
a la caníbal amb mans d’urani
que et deixava sense llençols
quan li lleia i et contaminava
la saliva a cops d’esputs
de bava radioactiva.
Ningú no sabé posar veu
al teu crit de mim i així de desencaixat
passaves les nits desneuronades
per la salvatge addicta al sadisme
i al dany en el batiport
d’un ca teva en peu de guerra.
Pujares la boca als ulls per cridar
a través de la mirada
el segrest del teu bon nom
–ara en poder del toc de queda i de l’abús-
i t’abocares a la cavorca que trobares
allà on hi havia, un temps, la veu.
Així desapareixies,
dins la podridura de carn morta
en què et convertí
la puta de l’odi i el tracte mal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *