marginàlies

El darrer atès al refugi nocturn lliura al voluntari que el rep un paper escrit a mà en lletra molt clara i a manera de carta de presentació:

No vulguis cap tracte amb mi, que som fill del diable. Tenc natura rèptil i ales de milà plegades sota els omòplats. Som animal prohibit, l’encarnació de tots els mals que pesen sobre el corbam de la humanitat i els que encara són desconeguts. No tenc ventrell i tot jo som una gleva de sang intoxicada coronada per un halo en forma de banyam de boc. No tenc les peülles dividides ni som mamífer ni remugant. Som, per tant, bèstia maleïda, fera de la fosca condemnada a ser furtiva i de mala ombra. Visc de l’esperit dels altres i del patiment de la bona gent, com més jove, millor. El meu vocabulari és escàs encara que no en pensi cap de bona i tingui el cap exageradament gros sembrat de pústules per on supuren les deixes de la mala llet i les infernals idees que no em cans d’infantar com si fos femella. I no em cerqueu en cementiris, que són territoris divins i divinals: cercau-me en els palaus dels cappares que comanden assistits de música culta i el somriure murri del personal de secretaria. Cercau-me on corren els diners, les vanitats i les enveges que maten com més va més, i en els casals de totes les perversions i baixeses. I no vulgueu dibuixar-me ni retratar-me perquè tan aviat som au com mul; escurçó com porc matancer; dona exquisida com bou sanat. Atributs tots que em fan espectre, animal de mal averany que fa el niu en el cervell de les dones i els testicles dels homes.

En aixecar la vista del paper per dir al seu portador que no calia aquell escrit per fer nit a l’alberg, no hi troba el jove de bon aspecte i aire consirós, com d’haver patit un disgusts molt gran, que l’hi havia atansat educadament.